Posts Tagged ‘Pedro’

0 Comentarios

Un petit pas pel Barça, un gran pas pel Futbol

Lunes, 10 Mayo, 2010

Queda un partit, a casa i contra el Valladolid, per guanyar el títol de lliga més ajustat de tots els temps. El Barça haurà de sumar 99 punts per assegurar-se la competició: una puta babraritat.

I és el Barça qui ho meriex per moltes raons, però per sobre de tot perquè el futbol mereix campions com aquest equip. Els valors que han de trionfrar són els de l’equip, la humilitat, el sentiment d’uns colors, la pinya, l’esforç, la persistència.

Avui encara hi ha qui pretén desestabilitzar els jugadors amb rumors de la premsa rosa. Hi ha qui segueix amb la seva insensata i delirant denúncia dels arbitratges (increïble però cert). Hi ha qui té mal perdre i es recorda d’un derbi ja passat amb una esbiaixada visió. Tant se val, nosaltres a la nostra: a guanyar i a fer tapar boques una temporada més.

La temporda passada es va demostrar que el model del Barça era un model guanyador, capaç de l’excel·lència. Cal certificar que es tracta d’una idea de fer futbol sòlida i consolidar-ho guanyant aquest títol, la lliga de tots els récords. La lliga de Messi i la cantera, la lliga dels dos derbis guanyats al Madrid, la lliga de la remuntada incompleta contra l’Inter, la lliga de les campanyes malicioses des de la Meseta, la lliga de l’engominat CR9 i els 300 milions de Florentino, la lliga dels rivals que juguen caminant contra els blancs i posen l’autocar contra el Barça, la lliga dels àrbitres còmplices del joc brut, la lliga de Pedro, la lliga de l’Espanyol reservant jugadors contra el Racing per empatar a 0 a Cornellà amb el Barça, la lliga de Lillo traïnt al seu amic i restant-li als blaugranes el que no els va restar als blancs, la lliga de Camacho, Sánchez Flores, M. A. Portugal, Michel Hugo Sánchez (tots madridistes, tots entrenadors), la lliga de Masoud, de la Cibeles amb tanques el cap de setmana vinent…

El Barça de Guradiola ha respòs sempre que ho havia de fer. Fins i tot quedant eliminats de Copa i de Champions, va guanyar els partits de tornada. Aquest equip dona la cara i per això l’afició també. Dissabte el Camp Nou ha de ser una olla a pressió i no s’hi val cantar “Campions, campions” abans d’hora (com la temporada passada: FCB 3 Villareal 3). Primer guanyem el partit i després la festa…

3 Comentarios

Què està passant a Madrid?

Miércoles, 27 Enero, 2010

Darrerament s’està confirmant la teoria de la “Barcelonitis”. Els seguidors del Real Madrid viuen acomplexats, condicionats i constantment pendents del que fa el seu màxim rival, el Barça. Les rabietes, les queixes als comitès, les tertúlies esportives, les portades dels diaris… tot està marcat per una sensació que per primera vegada la història, a Madrid són conscients que el Barça és l’equip gran, el campió de tot, el millor club. I no els agrada gens ni mica. Què ha passat recentment? Com s’explica tot el que està passant a Madrid els últims mesos?

Tot va començar quan el Barça va guanyar per 2 a 6 al Bernabéu, el dia que la Cibeles estava rodejada de tanques per si calia celebrar que es posaven a 1 punt del líder. El Madrid es va avançar en el marcador però va voler jugar de tu a tu al Barça, com si fos un equip gran i li van caure 6. Millor els havia anat al partit d’anada al Camp Nou, on van jugar com un equip petit, dels molts que venen a tancar-se a camp propi. Schuster va ser acomiadat per haver tret la bandera blanca (no la de l’equip sino la de rendir-se) i Juande va proposar un catenaccio agressiu que gairebé funciona. Van perdre igualment, però només per 2 a 0. Va ser el dia que el Pilota d’Or Cannavaro va estampar-se al pal de la porteria de Casillas (que fins i tot va aturar un penal a Eto’o).

 A més, el Barça va guanyar la Copa número 25 de la història del club contra un històric (l’Athletic) després de remuntar el partit, amb el camp i l’entorn favorable als lleons. I fent un recital de futbol només comparable al del dia del 2 a 6.

 

La cosa no va quedar aquí, en el darrer minut de la semifinal al camp del Chelsea, quan ja estava tot perdut, Iniesta va fer un gol miraculós que donava el passi a la final de Roma. El United, el campió vigent esperava amb Cristiano com a figura principal.

I Roma va coronar el Barça com a millor equip del món. Messi va marcar i va guanyar la partida a un desquiciat Ronaldo. El triplet va completar-se després d’un altre sensacional partit de futbol (2 a 0).

L’aficionat del Madrid havia viscut un any terrible. El Barça ho havia guanyat tot i jugant un dels millors futbols que es recorden. Calderón sortia per la porta del darrera i Florentino apareixia a l’estiu com al gran salvador dels blancs. La pluja de fitxatges va aconseguir posar nerviosos a més d’un i de dos culés: CR9, Kaká, Benzemá, Xavi Alonso, Garay, Albiol, Arbeloa, Granero… una despesa de gairebé 300 milions d’euros i la promesa de construir unn equip guanyador. L’entrenador? Algú capaç de fer jugar al Madrid com el Barça del triplet: la història començava a ser una altra. la pegada ja no era suficient i Wenger era el més indicat. Les carabasses del gunner van portar a Pellegrini, ja que el Villareal era l’equip de la Lliga espanyola que jugava més similar als blaugrana.

Un cop de timó que faria falta veure si sorgia efecte. Mentrestant, el Barça afrontava 2 reptes més: la Supercopa d’Espanya i la Supercopa d’Europa. La primera es va assolir amb relativa facilitat, però a Mónaco va estar en perill la coronació del “Barça de les 5 Copes versió 2.0″. Un Shakthar molt aguerrit, un camp com un autèntic patatal i un equip amb novetats importants (Ibra enlloc d’Eto’o) van portar el partit a la pròrroga. A Madrid ja es fregaven les mans davant la possibilitat que el Barça finalment perdés un títol. Però va aparèixer Pedro-Pedrito-Pedro i va marcar. El Barça de les 5 copes era una realitat, seguia el somni.

La Lliga 2009-2010 començava i el Madrid presentava la seva candidatura al títol seguint el ritme de punts del Barça a poca distància. Mitja dotzena de penals no assenyalats als culés donaven el lideratge als blancs per gol-average durant 1 jornada. Però de seguida les coses van tornar a la normalitat. Encara diria més, l’Alcorconazo va tornar al Madrid a la realitat i va posar la corda al coll de Pellegrini. Sense Copa, el Madrid se les prometia felices per atrapar i superar al Barça a la lliga. Entre altres coses, perquè el grup de Champions dels blaugranes va resultar més complicat del que s’esperava. Tants partits seguits passarien factura a la plantilla més curta d’Europa i el Madrid aconseguiria superar-nos.

Va arribar el darrer títol dels 6: el Mundial de clubs. I quan el Barça va començar perdent la final contra l’Estudiantes de la Plata, més d’un merengue es feia il·lusions. Pedro va tornar a aparèixer per forçar la pròrroga. I Messi marcava amb el pit proclamant al Barça campió DE TOT i pispant a CR9 el títol de millor jugador del món. Guardiola plorva, i segur que algún madridista també.

Més recentment, l’eliminació del Barça a la Copa davant de l’àrbitre, la mala sort i el Sevilla de Palop va trencar la ratxa de títols culés, justament quan a Madrid no hi confiaven. El resultat: un Barça descansat es posa a 5 punts dels blancs en la classificació i a un món si parlem de joc.

Tot això ha passat en pocs mesos. Des del maig de 2009 al gener del 2010. 9 mesos que han prenyat d’incredulitat, d’enveja i – en ocasions – d’odi, una premsa i un equip acostumats a saber-se grans. Els guanyadors som els del Barça i ells han passat a ser els segons. Això no es paeix fàcilment i deriva en una manera de fer molt particular. Com diu l’anunci: “el que facin els altres tant se val. la feina ben feta no té fronteres ni té rival

Gent del Barça: estem fent història. Disfrutem-ho. Gaudim. Que ni els títols, ni el joc, ni Messi, ni Guardiola seran per sempre, però nosaltres els haurem disfrutat mentre uns altres els hauran patit.

 

 

 

 

PD_ Traducción usando el link de la columna

0 Comentarios

Divorci Guardiola-Txiqui

Lunes, 17 Agosto, 2009

El partit d’anada de la Supercopa d’Espanya va acabar sense sorpreses (1-2). El Barça és superior a l’Athletic malgrat les moltes baixes. Vem poder veure com Pedro és capaç d’oferir més en un partit del que va fer Hleb en tota una temporada; i això que el canari no va jugar especialment bé.

L’únic problema és que Txiqui s’agafarà a aquest argument, ja que és el poc que li queda: no portar a ningú de fora que no sigui capaç de millorar el que ja tenim. El que passa és que, encara que Pep compti amb la pedrera, la plantilla és alarmantment curta. Guardiola tira de planter perquè no té cap altra opció. Va deixar clar que no pensava perdre el temps amb els fitxatges de “Traffic” (Keirrison i Henrique), que sumen un total de 25 milions d’euros… quina pudor que fa això… I que abans se la juga amb un jugador de casa. Em sembla molt arriscat. Passar de Henry a Jeffren, de Ibrahimovic a Bojan o de Messi a Pedro és fer un salt força gran. D’acord que si no t’arrisques no et sortiran més Messis ni Iniestes, però no esperem que cada dia ens treguin les castanyes del foc Pedro o Jeffren.

Ahir feia basarda mirar la banqueta, i encara més sentir les declaracions de Txiqui al descans. Pel seu tò, sembla evident que les relacions entre la secretaria tècnica i l’entrenador no passen pel seu millor moment. No em sembla estrany: després de debutar amb el triplet només li han portat un jugador (lesionat) dels que havia demanat i ha costat Eto’o més 46 milions d’euros. Tot l’estiu marejant la perdiu i anant a remolc de Florentino per no haver treballat quan tocava i ara a esperar. Diu Txiqui “esperarem a l’últim moment a veure si baixen els preus i si no surt res, no es fitxa i punt“. Crec que aquesta filosofia del “tard i malament” no és la preferida d’en Guardiola. Si no, que ho preguntin a Henrique, que ahir va veure el partit com jo, per la televisió.

PD_ Els grups del facebook contraris a la gestió de Beguiristain van en augment…