El Barça és capaç de tirar endavant partits complicats. A falta de saber si la mala ratxa de joc es pot donar per finalitzada, després de la victòria de dissabte contra el Màlaga. Es pot afirmar que els resultats durant aquest darrers partits han estat el millor exemple de que el Barça és un equip gran.
Per poc que hi hagi una mica de sort i gràcies a la persistència del grup, el culé sap que l’equip lluitarà per guanyar fins l’últim segon. Així ha estat en molts partits importants dels darrers mesos, a les finals, els dies que els 3 punts s’havien de guanyar com fos, els dies que un empat a camp contrari podien encarar una eliminatòria malgrat un partit dolent. El Barça, al final, se’n surt. I això no ho havíem viscut abans. Bé, mentida, ho havíem viscut però amb l’etern rival.
El Madrid, fins fa ben poc, era capaç de guanyar lligues (i fins i tot Champions) jugant força malament a futbol. Amb confiança, per la història, l’escut, la constancia, la garra, els espíritus…el que fos, però tothom sabia que els blancs eren capaços de sortir vencedors en qualsevol camp i circumstància. Ara això ha canviat, i és el Barça qui ha assumit aquest rol d’equip gran, d’equip guanyador. El passi a la final de la Champions es va aconseguir en la darrera oportunitat. La Supercopa d’Europa es va guanyar a la pròrroga, igual que el Mundial de Clubs. La fase de grups de l’actual Champions del Barça va ser realment discreta, però vem passar com a primers de grup. El partit d’anada de vuitens a Stuttgart va ser el pitjor en molt de temps, però el resultat és boníssim. Per últim, dissabte, un nou capítol contra el Màlaga: l’empat a 1 dels andalusos ens recordava els empats de Betis i Espanyol a l’estadi, que van costar una Lliga al Barça. Però aquest equip s’ha desfet del llegat de pessimisme i desgràcia històrics a base de títols i tirar endavant en els moments difícils. I axí van demostrar-ho marcant 2 gols més en els 10 minuts de partit que restaven (el 3 a 1 anulat encara no sé per què…).
El Barça és un equip guanyador, com el Madrid d’abans. Però amb una diferència clara: juga molt bé a futbol i un percentatge important de jugadors fets a casa. El futur és nostre.
Lliçó d’en Pep
No voldria acabar sense dir res dels recursos tàctics desplegats per Guardiola el dissabte. Quatre dies després del partit a Alemanya, l’entrenador ja va posar-se a treballar en les possibles solucions de l’equip. El 4-2-3-1 (girant el triangle del mig camp i posant a Messi de mitja punta, que es podia convertir en 4-2-4 en atac i en 4-4-2 en defensa, per després tornar al 4-3-3, va permetre certificar que el míster s’ho curra i intervé quan fa falta. Un dels problemes del Barça (la seva previsibilitat tàctica) ha quedat resolt en un partit. Ara cal perdre la por a xutar des de fora de l’àrea i ja no hi haurà defensa que se’ns resisteixi.
Un cop de timó que faria falta veure si sorgia efecte. Mentrestant, el Barça afrontava 2 reptes més: la Supercopa d’Espanya i la Supercopa d’Europa. La primera es va assolir amb relativa facilitat, però a Mónaco va estar en perill la coronació del “Barça de les 5 Copes versió 2.0″. Un Shakthar molt aguerrit, un camp com un autèntic patatal i un equip amb novetats importants (Ibra enlloc d’Eto’o) van portar el partit a la pròrroga. A Madrid ja es fregaven les mans davant la possibilitat que el Barça finalment perdés un títol. Però va aparèixer Pedro-Pedrito-Pedro i va marcar. El Barça de les 5 copes era una realitat, seguia el somni.
Va arribar el darrer títol dels 6: el Mundial de clubs. I quan el Barça va començar perdent la final contra l’Estudiantes de la Plata, més d’un merengue es feia il·lusions. Pedro va tornar a aparèixer per forçar la pròrroga. I Messi marcava amb el pit proclamant al Barça campió DE TOT i pispant a CR9 el títol de millor jugador del món. Guardiola plorva, i segur que algún madridista també.